LA MEVA AVENTURA ESPACIAL

Bona tarda.

Avui explicaré com va ser això de ser enginyer de la NASA i com és això d'haver de fer un viatge espacial molt arriscat.

Comencem doncs. Tot va començar un matí d' agost quan de sobte va sonar el meu telèfon ,era el director de la NASA que volia fer-me un encàrrec molt important, volia que m’encaminés a fer un viatge espacial per tal de descobrir-ne nous planetes i de com és la vida a l' espai.

Al principi no volia arriscar-me a fer-ho aquest viatge ja que només era un aficionat al tema espacial encara que fos ingenyier de naus espacials, em va dir que hauria de fer les proves de pilotatge i fer l' encàrrec que ell em manava.

No vaig poder resistir-me després de l' oferta adquisitiva que em va oferir deia que si tot sortia bé em donaria 400.000.000 € per a què pugui viure bé durant un bon temps, així doncs em vaig posar mans a l’obra en el muntatge de la nau interespacial per encaminar-me al que possiblement seria una mort segura ja que també hauria d' inventar els vestits d’astronauta , la meva nau hauria de ser molt lleugera i veloç però que a la mateixa hora fos molt resistent per poder aguantar possibles impactes de meteorits, la vaig fabricar amb un disseny modern però a la vegada com si fos un caça de combat dissenyat per a 4 persones que hauria de triar jo mateix per a qué hi fossin els meus companys. Una vegada tot fabricat i llest la Maria ,en Mario ,la Lucia i jo ens vam encaminar fins la pista de pilotatge .

En el mateix moment que ens enlairàvem notava com si estigués perdent el coneixement per causa de la pressió de l' atmosfera, però per fi ens trobàvem en l' immens espai on tot es podia observar una vida totalment diferent els nostres cossos no pesaven gens érem súper lleugers com si fossin plomes, quan vam aterrar vam decidir donar una petita volta de reconeixement per observar el que ens esperaria aquí dalt .Vam començar per donar-li la volta sencera a la lluna quan de sobte ens va sorprendre un enorme meteorit direcció cap a nosaltres a una velocitat de vertigen dispost a arrasar amb tot el que si li posava pel davant, per sort havia aconseguit inventar un canó que el destruiria per complet.Per fi vam acabar amb ell i vam continuar amb el viatge en busca de vida en altres planetes quan estàvem anant cap a mart, el planeta vermell,un parell d’ovnis se’n van creuar en el nostre camí per donar-nos la benvinguda a l' espai dient-nos que portaven moltíssims anys llums la arribada d’humans a l’espai i que estarien encantats en ajudar en tot el possible ,aquells petits ésser eren de el més encantadors que et podies trobar, eren verds i tindrien una estatura de 59 cm com a màxim quan ens vam endinsar cap a dins del planeta era  el més meravellós era un món totalment diferent ala que estàvem acostumats a viure en la terra tenien llacs immensos i maquíssims i uns edificis moderns i grandiosos , aquest éssers ens van convidar a que ens quedéssim a sopar de fet volien que ens quedéssim allà però vam haver de rebutjar aquesta meravellosa oferta perquè ja havíem complert la nostra missió havíem descobert una nova vida en altre planeta que no fos el nostre. Vam fer infinitat de fotos i hauríem de conformar-nos amb la pasta d' espaguetis ficada en un tub de pasta de dents per sopar en la nau abans de partir novament cap a la terra .

Al dia següent, vam tornar a la terra a visitar al director de la NASA per portar-li les fotos que havíem fet i la grabació a aquest ésser i al planeta vermell ja que era el seu mon.

Després d' haver vist tot el que havia allà dalt m’era impossible a seguir fent vida en aquest planeta ple de contaminació i perills per a la vida humana.