La Maria Jeffersons es va llevar com cada dia a les deu del matí, des que va morir el seu marit; que en pau descansi; tenia molt de temps per ella mateixa, encara que no podia evitar sentir-se una mica sola. La noia de la neteja, que es deia Marta va arribar mitja hora després. La Maria li tenia molta estima a la noia, perquè aquesta sempre la escoltava quan parlava, cosa que no es podria dir de tots els joves. Abans quan era jove les coses eren molt diferents, recordava el dia en que va conèixer al seu marit, tenia divuit anys i estava en plena temporada, aquesta era la segona, i els seus pares; gent de diners i bon estatus social, volien que tingues un bon matrimoni.
Al final ho va tenir, es va casar amb un Almirall, més gran que ella, però amb el temps l’hi va agafar afecte. Com cada tarda, va sortir al carrer veient com havien canviat les coses en Londres. Encara que ja tenia els seus anys, la Maria encara estava àgil. Quan va sortir del parc, on es seia a observar als ànecs a l’estany, va entrar a la cafeteria que sempre freqüentava.
La Irene Perriot va entrar a la cafeteria, aguantant les ganes que tenia de posar-se a cridar com una boja. Es va seure a una cadira sense fixar-se en ningú, avui no era el seu millor moment, normalment era una noia amable. Va sentir una mirada fixa en ella, pensant que seria altre home que volia molestar-la, va mirar amb expressió de mala llet.
La dona gran la seguia observant, amb un periòdic obert i un barret al cap, cosa que l’hi donava un aspecte elegant. La Maria va pensar al veure entrar a la bonica noia, de cabells llargs i gavardina, que alguna cosa l’hi havia passat, això ho va deduir per la expressió d’angoixa que portava la noia.
La Irene va deixar de mirar a la dona gran, ja que aquesta no havia obert la boca per dir-li res. Va demanar un refresc i va recordar el perquè de la seva tristesa. Avui pel matí quan acabava de sortir de la feina, l’hi va arribar un missatge del seu xicot, on d’una molt mala manera posava fi a la relació que tenien des de feia uns quants anys, i ella que pensava que es casarien i tot, encara era jove amb vint-i-tres anys, però aquesta era la primera vegada que algú la deixava.
La dona gran va seguir amb el que feia, veient-la de tant en tant, aquesta dona és afortunada, va pensar la Irene amb una mica d’ironia, ja no s'ha d'amoïnar per tantes coses, ja que ella ja ha passat per això.
Molt bé les histories dels dos persontges.
ResponEliminaAmb poques paraules dius molt. També m'ha agradat la relació de mirades i pensaments que hi ha entre les dues dones.